Devia tenir vuit o nou anys quan, a la coral, em van ensenyar una cançó que m’ha acompanyat tota la vida i que, en certa manera, em va provocar un trauma que em va durar uns quants mesos. La cançó és “La Jungfrau”, una melodia d’un compositor alemany amb un bellíssim text adaptat d’Apel·les Mestres. Transcric, de memòria, la primera estrofa:

Dalt de la Jungfrau,
vora del cel blau
tindràs un palau
a la gelera.
Quan, de tard en tard,
i avivant l’esguard
passarà l’isard
sortiré a cacera.

Tindràs un tresor
d’edelweiss en flor,
les estrelles d’or
tindràs per llanterna.
Vine a la Jungfrau
vora del cel blau
a gaudir en pau
les neus eternes.

Us preguntareu, tal volta, quina és la paraula que em provocà el trauma… Ni Jungfrau ni edelweiss. Aquestes dues paraules ens les van explicar a bastament i així vaig aprendre que la Jungfrau eren unes muntanyes molt altes de Suïssa i que l’edelweiss era una flor que naixia a dalt de tot d’aquells cims.

Principi dels anys setanta. «Disfrutàvem» més que gaudíem; de fet, no sabíem ni què volia dir gaudir. Comprendreu, per això, el meu dubte existencial intentant esbrinar què hi feia el senyor que va construir la Sagrada Família enmig d’unes muntanyes tan altes, nevades i llunyanes.

Comptar a poc a poc fins a cent.

Un, dos, tres, quatre… No obrir la boca. Cercar la quietud de sentiments. Relativitzar. Perdonar. Mossegar-se la llengua. Refrenar-se.

Vint-i-vuit, vint-i-nou, trenta, trenta-un… Fer un exercici íntim de serenor. Buscar-la. Trobar-la. Seguir-la. Mantenir-la.

Quaranta-quatre, quaranta-cinc, quaranta-sis, quaranta-set… Escoltar sense sentir. No respondre. Esperonar la paciència al límit.

Seixanta-un, seixanta-dos, seixanta-tres, seixanta-quatre… Contenir-se. Cercar la pau fugint del verb. Trobar-se a un mateix dins d’un mateix.

Vuitanta-cinc, vuitanta-sis, vuitanta-set, vuitanta-vuit… Respirar. Profundament. Pel nas. Per la boca. Omplir-se fins al diafragma. Lentament. Pausadament.

Noranta-sis, noranta-set… No pensar.

Cent.

Sempre hi és. Sempre crema. Vetlladora eterna de la calma i la tempesta. Confident clandestina de secrets ocults.

Testimoni fidel de confessions a cau d’orella i també de discussions eternes. Invariablement impertèrrita. Esguard neutral a tota hora. Espectadora inefable d’escenes quotidianes. Mutisme obligat, no sempre desitjat.

Indiferència inherent a la seva condició. Bressol de serenitat i calma. Destí de mirades perdudes en l’espai i en el temps. Quietud. Silenci. Repòs.
Espelma.

Casa. Sensació de pertinença. Soroll. Brogit. A voltes xafogor. També fred o calor. Mar. Llum. Amunt i avall. Quotidianitat. Coneixement. Anonimat. Cosmopolitisme.

Quadrats perfectes. Agulles al cel. Metro i autobús. Tramvia. Olors conegudes i pudors no oblidades. Ordre restringit. Ciutadans mediterranis. Calidoscopi obert.

Espurnes de records que juguen a fet i amagar. Carrers d’asfalt que fan i desfan en caminar. Rostres sabuts que són grans desconeguts. Rutines antigues que sonen a novetat. Semàfors i senyals que preguen un descans.
Casa.

Ha esdevingut un hàbit nacional. Si se t’acosten és que, d’alguna manera, en treuran algun profit. Alguna cosa a canvi de res? Impossible. Sempre hi ha d’haver —almenys— la possibilitat de treure’n partit. Se’n tregui o no. Però l’ocasió hi ha de ser.

Potser és ancestral. Potser una conseqüència de la penúria econòmica. Potser un tret cultural genuí. El fet és que la millor opció és no confiar-hi a primera vista. Perquè encara que no vegis el guany que en treuran, segur que hi és.

Segurament és un tret que traspassa fronteres i oceans, perquè ben nostrada és la dita: «Qui et fa festes que no et sol fer, o et vol fotre o et té de menester».
Compte!