Arxiu de la categoria: Cultura

L’home de la Terra

Deixa un comentari

L’home de la Terra (2007, 87 min., EEUU) (disponible a Prime i YouTube) Pel·lícula de culte escrita per l’autor dels episodis més recordats de “Star Trek” i “La dimensió desconeguda”. El professor universitari John Oldman decideix convidar a casa seva diversos companys de feina per acomiadar-se d’ells i revelar-los un secret fascinant. És una joia de la ciència-ficció de pressupost zero que se sosté només amb el guió. Molt recomanable si t’agraden les històries que et fan explotar el cap només amb diàlegs!

Evanescència

Deixa un comentari

Constato com certa mediocritat vital de la societat moderna va convertint en efímers i caducs fets, objectes i pensaments que fa un temps no tenien aquesta categoria. En lloc de reparar, restaurar o arreglar, es llença, es rebutja o es malbarata.
Poques societats existeixen ara que prioritzin el refer al substituir. Potser es pot trobar únicament en grups socials molt concrets, petits, amb poques possibilitats econòmiques o amb una gran fidelitat a la pròpia cultura.
El nord substitueix i canvia. El sud repara i arregla. I no només un alternador, sinó també costums, saviesa i discerniment.
Potser cal vigilar que, amb tanta substitució, no perdem els orígens… Serà molt trist si perdem el fil de tot plegat. La identitat desapareixerà gradualment i esdevindrà una simple anècdota.

 

Natal

4 respostes

Camins de terra. Carreteres de sotracs. Natura salvatge. Sol. Humitat. Atlàntic. Costums noves. Esglésies amb datàfon. Caos sistèmic. Calma i distensió. Trànsit anàrquic. Corrupció regulada. Contrast constant. Ruixats arbitraris. Calidoscopi de tons de pell. Amalgama de colors. Albades immutables. Capvespres invariables. Mudes sols d’estiu. Rebeques ocioses. Idiosincràcies flàccides. Distensió rutinària. Efímer i present. Vida.

Locus iste

1 resposta

Locus iste (Anton Bruckner)

Locus iste a Deo factus est,
inaestimabile sacramentum,
irreprehensibilis est.

Aquest lloc va ser fet per Déu,
un sagrament inestimable,
és irreprotxable.

Lascia ch’io pianga

Deixa un comentari

Lascia ch’io pianga
mia cruda sorte,
e che sospiri
la libertà.

Il duolo infranga
queste ritorte,
de’ miei martiri
sol per pietà.

Deixa’m que planyi
la meva cruel sort
i que sospiri
per la llibertat.

Que el dolor trenqui
aquestes cadenes,
dels meus martiris
només per pietat.

Per si vols saber-ne més: ària / pel·lícula

 

 

 

Sant Esteve

Deixa un comentari

Al segle IX, els comtats de l’antiga Catalunya Vella (la Marca Hispànica) formaven part de l’Imperi Carolingi, liderat per Carlemany, i depenien eclesiàsticament del bisbat de Narbona. Aquesta influència marcava una diferència respecte a la resta de la Península Ibèrica, que seguia altres tradicions.
En la societat carolíngia, la família s’entenia de manera molt extensa (com un clan), i les grans celebracions com Nadal implicaven que tothom s’havia de desplaçar per reunir-se a la casa pairal o central.

A l’època medieval, els desplaçaments eren llargs, lents i precaris (sovint a peu o amb ruc). Per tant, es va establir que l’endemà d’una gran festa religiosa (Nadal, Pasqua Florida i Pasqua Granada) fos festiu per donar temps a les famílies per a tornar a casa des de la casa pairal on havien celebrat la festivitat principal.

Aquesta necessitat pràctica es va consolidar com a costum i, finalment, com a festa oficial a Catalunya. Aquesta mateixa lògica explica per què el Dilluns de Pasqua (o de la Mona) i el Dilluns de Pasqua Granada també són festius al territori català.