Hora de plegar però havent deixat constància de pensaments que poden resultar inconnexos, incomprensibles, confusos…
Hora de plegar havent viscut estones noves. Estones inconegudes però properes.
Hora de plegar amb desig de tornar a la rutina, a casa.
Hora de plegar amb intenció de reviure, en un altre espai i en un altre moment, sensacions semblants.
Hora de plegar perquè ja va sent hora.
Hora de plegar per no perdre el vol.
rigiab
Una sensació. Escrivint amb el Macbook a la terrassa d’un cafè. Plou. La gent passa amb paraigua. Alguna taula s’ocupa i es buida. Ningú no mira, ni remira. Sensació d’invisibilitat. De fer la teva sense que ningú se n’estranyi. No hi ha ningú més en aquest espai.
El cambrer que -sense fer cap comentari- potser deu imaginar les seves històries sobre l’home que, sol, escriu i escriu en el seu ordinador. L’anonimat elevat a la seva màxima potència. El mínim comú divisor -com per art de màgia- esdevé zero.
rigiab
Diferents costums. Molt diferents en alguns moments i aspectes. No els valores ni els judiques. Els observes, els veus i els vius. Els trobes “la cosa més normal” aquí, lluny de casa. Els veuries estranys a casa. Potser fins i tot no els acceptaries. Ni només observant-los t’hi trobaries còmode.
És curiós com el què pot ser vist de manera tan diferent depenent de l’on. Curiós però segur que lògic. La geografia, la història i l’espai, entre d’altres factors, basteixen uns costums específics a cada lloc, a cada època, a cada cultura, a cada comunitat.
rigiab
Al principi sobta. Sobta molt. Canvi radical de plataners per tarongers. El color ambrat per tota la ciutat. Taronges pel terra. Brigada municipal podant tarongers.
Colors gens habituals en l’hàbitat personal.
Canvien les llums i els colors. A cada imatge visual hi surt, molt o poc, el color taronja. Color que abans ha estat flor i olor i que s’ha trasmudat en fruit.
Pots caminar i caminar per carrers. Cèntrics, de barriada, importants, estrets, amples. El taronja fa de factor comú tal com ho fan les esglésies i els bars.
rigiab
De no fer res. De no pensar res. Llibertat per observar, per mirar, per escoltar, per sentir, per veure…
Per imaginar d’on vindrà i on anirà aquell vianant que s’aixopluga sota un paraigua. O aquella noia que corre perquè plou i es mulla. O aquell home ben vestit que parla per telèfon tot gesticulant amb vehemència.
Llibertat per fer. Llibertat per ser. Sense haver d’explicar, de justificar, de preguntar, de callar, de dir, de desdir, …
Per observar com passen les hores, els minuts, els segons. Per observar, des d’un indret nou, com passa la vida. La pròpia, la dels desconeguts que saps amb certesa que no veuràs mai més. Imatges, llocs, estones i sensacions que probablement passaran a l’inconscient en pocs dies, en poques hores.
Llibertat per escoltar converses que ni et van ni et venen. Per escoltar el què i el com. Per inventar el perquè.
Llibertat per existir en un anonimat cercat i enyorat a vegades.
rigiab
Soledat, que no solitud. De fer i desfer quan i com sigui. De canviar de parer al darrer segon. De seure i aixecar-se sense explicar res. De viure una aventura imperceptible. D’imaginar què faràs sense saber què faràs, sense tenir-ne cap certesa. De conviure amb nous espais, nous moments, nous costums.
De mirar què fa la gent, des del que et serveix una beguda al que passeja. Del que vagareja com tu al que camina decidit amb un objectiu temporal.
La soledat volguda de no tenir objectius temporals concrets, de deixar que el temps, l’amalgama d’estones vagin construint una història nova i irrepetible. De no saber amb certesa què faràs d’aquí a seixanta minuts.
Soledat amb permís per escapar-se del món per uns moments, per eludir unes rutines que continuen esperant la seva oportunitat per embolcallar-te com sempre han fet.
Soledat volguda entremig de la gent. Entremig de costums i d’aires nous.
rigiab
Ahir, mentre a casa no parava de ploure, aquí va fer sol tot el dia. Avui, dimecres, plou. A part de la llum i el color (val a dir que els grisos d’aquí són semblants als usuals), la ciutat canvia poc. Continúa amb la seva tranquil·la existència. Menys bulliciosa en alguns indrets però tranquil·la com sempre. Aquí es viu més al ralentí, amb menys maldecaps, amb més indiferència a la pressa i a les preocupacions que segurament, també -moltes- deuen anar per dins…
rigiab
“Chiquillo, échame un billete de 50 euros y te canto una cansión”. Assegut prenent un suc de taronja prop de la catedral, un home que passava pel carrer amb una guitarra a l’esquena em deixa anar aquesta sentència…
Bars arreu. Això també formava part del record. Malgrat el fred (hi ha estufes a les terrasses) i el mal temps.
Hi ha estones del dia i llocs concrets en què el ritual de trobar-se i fer-la petar esdevé sagrat, com si formés part d’una litúrgia no escrita i entranyable.
Bars i esglésies. La gent és directa, no es fa estranya ni te’n fa sentir. Malgrat el turisme (considerable en un mes de gener) que omple els indrets més típics i tòpics, la ciutat manté la seva personalitat. Llatinoamericans, japonesos i alguns europeus. Una mica de cada casa.
rigiab
L’aire continúa sent, com fa uns 15 anys, transparent. Diàfan en certa manera.
El color és net. Tant si fa sol, ahir, com si plou i està núvol, avui.
Sembla, fins a un cert punt, tot més nítid, més brillant que a casa. Com si haguessin augmentat en un parell de punts la brillantor de la pantalla d’un ordinador imaginari.
La sensació, per tant, s’ha repetit. Potser no tan forta com el record. Però ja ho té això, de vegades, la memòria; magnifica les impressions agradables.
rigiab
Potser podria dir que avui és més difícil viure i educar. La societat -i alguns elements disfressats de valors- han fet que la naturalitat, l’educació i el sentit comú no puguin aixecar el cap massa sovint i hagin de mal viure i ser mal vistos per mor d’una justícia social (entre cometes) que ha de ser -també entre cometes- políticament correcta. La cultura de l’esforç, posar límits (dir “no” si cal), acceptar algunes frustracions quan toca són aspectes d’una educació que -massa sovint- brilla per la seva absència.
Centenars de noves metodologies. Però el nivell de lectura i escriptura (i per tant de comprensió lectora) està caient en picat. Això de les taules de multiplicar, allò del “a ante bajo cabe con contra de desde en entre hacia hasta para por según sin so sobre tras” ja no està de moda. Pels que no ho sabeu, són les preposicions en castellà. La memorització sembla que ja no serveixi per a res…
On són els límits? Els que ha de posar l’escola i els que han de posar els pares?
On és la cultura de l’esforç? On és l’educació o el civisme? On són els valors?
No em refereixo a les paraules, sinó als fets que signifiquen aquestes paraules que, de tant fetes servir, estan perdent ja el seu sentit original…
Estem vivint -de ple- la cultura del “tot s’hi val”. L’escola massa vegades (per no dir sempre o gairebé sempre) s’ha deixat portar i influir per uns models socials i polítics que, d’educatius, malgrat en tinguin el nom alguns d’ells, no en tenen res.
rigiab