Una sensació. Escrivint amb el Macbook a la terrassa d’un cafè. Plou. La gent passa amb paraigua. Alguna taula s’ocupa i es buida. Ningú no mira, ni remira. Sensació d’invisibilitat. De fer la teva sense que ningú se n’estranyi. No hi ha ningú més en aquest espai.

El cambrer que -sense fer cap comentari- potser deu imaginar les seves històries sobre l’home que, sol, escriu i escriu en el seu ordinador. L’anonimat elevat a la seva màxima potència. El mínim comú divisor -com per art de màgia- esdevé zero.

rigiab