Soledat, que no solitud. De fer i desfer quan i com sigui. De canviar de parer al darrer segon. De seure i aixecar-se sense explicar res. De viure una aventura imperceptible. D’imaginar què faràs sense saber què faràs, sense tenir-ne cap certesa. De conviure amb nous espais, nous moments, nous costums.
De mirar què fa la gent, des del que et serveix una beguda al que passeja. Del que vagareja com tu al que camina decidit amb un objectiu temporal.
La soledat volguda de no tenir objectius temporals concrets, de deixar que el temps, l’amalgama d’estones vagin construint una història nova i irrepetible. De no saber amb certesa què faràs d’aquí a seixanta minuts.
Soledat amb permís per escapar-se del món per uns moments, per eludir unes rutines que continuen esperant la seva oportunitat per embolcallar-te com sempre han fet.
Soledat volguda entremig de la gent. Entremig de costums i d’aires nous.

rigiab