Comptar a poc a poc fins a cent.

Un, dos, tres, quatre… No obrir la boca. Cercar la quietud de sentiments. Relativitzar. Perdonar. Mossegar-se la llengua. Refrenar-se.

Vint-i-vuit, vint-i-nou, trenta, trenta-un… Fer un exercici íntim de serenor. Buscar-la. Trobar-la. Seguir-la. Mantenir-la.

Quaranta-quatre, quaranta-cinc, quaranta-sis, quaranta-set… Escoltar sense sentir. No respondre. Esperonar la paciència al límit.

Seixanta-un, seixanta-dos, seixanta-tres, seixanta-quatre… Contenir-se. Cercar la pau fugint del verb. Trobar-se a un mateix dins d’un mateix.

Vuitanta-cinc, vuitanta-sis, vuitanta-set, vuitanta-vuit… Respirar. Profundament. Pel nas. Per la boca. Omplir-se fins al diafragma. Lentament. Pausadament.

Noranta-sis, noranta-set… No pensar.

Cent.

Sempre hi és. Sempre crema. Vetlladora eterna de la calma i la tempesta. Confident clandestina de secrets ocults.

Testimoni fidel de confessions a cau d’orella i també de discussions eternes. Invariablement impertèrrita. Esguard neutral a tota hora. Espectadora inefable d’escenes quotidianes. Mutisme obligat, no sempre desitjat.

Indiferència inherent a la seva condició. Bressol de serenitat i calma. Destí de mirades perdudes en l’espai i en el temps. Quietud. Silenci. Repòs.
Espelma.

Casa. Sensació de pertinença. Soroll. Brogit. A voltes xafogor. També fred o calor. Mar. Llum. Amunt i avall. Quotidianitat. Coneixement. Anonimat. Cosmopolitisme.

Quadrats perfectes. Agulles al cel. Metro i autobús. Tramvia. Olors conegudes i pudors no oblidades. Ordre restringit. Ciutadans mediterranis. Calidoscopi obert.

Espurnes de records que juguen a fet i amagar. Carrers d’asfalt que fan i desfan en caminar. Rostres sabuts que són grans desconeguts. Rutines antigues que sonen a novetat. Semàfors i senyals que preguen un descans.
Casa.

Ha esdevingut un hàbit nacional. Si se t’acosten és que, d’alguna manera, en treuran algun profit. Alguna cosa a canvi de res? Impossible. Sempre hi ha d’haver —almenys— la possibilitat de treure’n partit. Se’n tregui o no. Però l’ocasió hi ha de ser.

Potser és ancestral. Potser una conseqüència de la penúria econòmica. Potser un tret cultural genuí. El fet és que la millor opció és no confiar-hi a primera vista. Perquè encara que no vegis el guany que en treuran, segur que hi és.

Segurament és un tret que traspassa fronteres i oceans, perquè ben nostrada és la dita: «Qui et fa festes que no et sol fer, o et vol fotre o et té de menester».
Compte!

Repenjat a l’ampit, l’home contempla amb placidesa el paisatge familiar de cada matí, de cada migdia, de cada nit. Observa lentament; veu més que no pas mira. Tot és lluny i, alhora, tot és a prop. No és gaire conscient d’aquestes petites excursions cap a les dues finestres del seu minúscul habitacle.
Deixa vagar el pensament, lluny de tot i de tothom, i potser per això, més a prop que mai. No pensa: únicament viu. Una vida que l’ha dut fins al paral·lel cinc sud; una existència que pot ser monòtona, tediosa a vegades, però de la qual mai s’ha queixat. És la vida que s’ha trobat.
Torna al sofà rosegat que l’ha acompanyat els darrers tretze anys. Agafa el comandament del televisor i prem un botó. S’il·lumina de cop l’estança, que s’havia anat enfosquint amb els darrers raigs de sol. La calor, però, encara és xafogosa. Respira. Encén una cigarreta. L’esguard canvia de finestra. Els minuts alenteixen un capvespre que ja és negre. S’adorm.

— Pare, estem cremats.
— Però si ho teniu tot de cara, fill!
— Lloguers pels núvols, feines precàries… independitzar-se és un miracle.
— Falta esforç, a la meva època picàvem pedra.
— No és falta de ganes, pare. Però la pressió de les xarxes i la incertesa ens trinxen.
— Fill, la feina no sempre agrada, s’ha de pencar igual.
— Però som els més formats i el futur és un luxe!
— La motivació neix de la constància.
— Ja, però si no em realitza, no val la pena ni començar!
— Fill, accepta que la vida no és només passió; l’esforç d’avui és l’única base real per al teu futur!

No cal “bon dia”. Tampoc “sisplau”. Ordre estricte. No es demana el compte. Tampoc cal un gràcies. No fan esperar. Tot sistemàtic. Tot organitzat.
El servei, productiu. No hi ha torns, ni diumenges. Ni festes de precepte. Ni vagues.
Ni sindicats. Tampoc favoritismes. Sempre les mateixes mesures. Sempre el mateix gust. Condicions no humanes. Servei ininterromput. Resultats idèntics els dimarts i els diumenges. Tant si fa sol com si plou. Cap opinió sobre la mercaderia. Cap comentari. Cap opció no programada. Cap pregunta. Prémer i pagar. Esperar i beure o esperar i menjar. O esperar i beure i menjar.

Se’ns menjaran?